... diumenge vaig decidir-me a fer la marató de Barcelona. Ja feia anys que hi pensava però mai no m'ho havia plantejat seriosament. Sempre m'havia semblat que calia massa esforç, molt entrenament i per què no dir-ho, creia que s'havia d'estar fet d'una pasta especial i que potser jo no n'estava fet d'aquesta pasta. Jo ja fa molts anys que vaig a córrer, de fet des que vaig deixar els esports col·lectius. Anar a córrer et permet més independència, hi pots anar quan vols i si un dia no en tens ganes no fas la punyeta a ningú. Amb el meu germà, hem fet algunes curses de 10 km i fins i tot ens hem atrevit amb mitges maratons i ens havia anat prou bé. De tota manera, doblar la distància, tenint en compte l'esforç que fèiem a les mitges, em semblava una cosa impossible.Doncs resulta que dissabte, llegint el diari, vaig veure la informació de la marató i el recorregut i se'm va acudir que, per què no anar-hi a veure l'ambient i provar de fer uns quants quilòmetres. Diumenge al matí, em vaig llevar ben d'hora i a les 7 vaig agafar el tren cap a Sants. La meva idea era tan senzilla com posar-me a la sortida i anar fent, i quan estigués cansat, buscar una entrada de metro i tornar cap a casa. Per sorpresa meva vaig poder acabar-la i a sobre amb menys dificultats de les que m'havia imaginat. Tot i que estic en forma perquè surto a córrer gairebé cada dia, no estava entrenat per fer una marató, però les ganes i la mentalitat van poder més que les limitacions físiques. I no és que fes una gran marca, però l'objectiu no era aquest, sinó senzillament demostrar-me a mi mateix que amb ganes i voluntat es pot fer gairebé tot...març del 2012